Podríem començar per reconèixer que la televisió ha estat, des del seu naixement, a mitjans del segle XX, un instrument al servei del poder. Seria ser ingenu pensar el contrari. Grans corporacions i estats han utilitzat tradicionalment aquest mitjà de comunicació com a vehicle de propaganda al servei dels seus interessos; i, en ple segle XXI, a la era de la globalització i de les xarxes socials, no sembla que res hagi canviat, ans al contrari.
Immersos de ple en un model capitalista hegemònic, les grans multinacionals –els veritables amos dels mitjans de comunicació– fan funcionar tot l’engranatge audiovisual al so de la seva música. Ells posen els diners, ells manen.
Així doncs, en aquest nou escenari, el públic és el target –l’objectiu– que cal seduir. Sense teleespectadors no hi ha publicitat, i sense publicitat no hi ha ingressos, i sense ingressos no hi ha beneficis. Les grans cadenes televisives privades i no privades ho saben i ho tenen clar: és la dictadura de les audiències.
Però arribats en aquest punt, preguntem-nos quin ha de ser el paper d’una televisió pública. Cal sotmetre TV3 a la tirania de les xifres i del mercat? L’objectiu d’un govern com cal, no hauria de ser el de contribuir, a través de les famoses eines d’estat –i la «nostra» ho és– a impulsar una societat més justa i «neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» com deia Espriu en l’Assaig de càntic en el temple? No seria aquesta una bona idea?
Segons les bases fundacionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, TV3 hauria de: «Oferir a tots els ciutadans de Catalunya un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana».
Per tant, si així hauria de ser, per què ens fan empassar aquesta merda de programació que és fàcil, insípida, acrítica i mancada d’esperit? Magazins avorrits, sèries de producció pròpia de dubtosa qualitat, reposicions a tota hora, i una colla de programes d’entreteniment lleuger, per a passar l’estona.
I amb tot aquest desgavell a la programació, on ha anat a parar la cultura? Algú l’ha vista, la Cultura, a TV3? On són els programes que estimulen el pensament, que ens apropen a la contemporaneïtat i ens ajuden a comprendre la societat que ens ha tocat malviure? On és la literatura, el teatre, la dansa, l’art o la filosofia? Gairebé, enlloc! De la programació setmanal de TV3, només un 0,50% està dedicat íntegrament a la cultura (6 o 7 minuts al dia, al Tria 33). Un bagatge pobríssim, paupèrrim, insultant. La cultura eradicada descaradament de la televisió catalana.
Amb tot, per què hem de programar cultura si la gent vol entreteniment?, diran alguns. I, qui sap si tenen raó! Potser un empatx de cultura ens faria mal, perquè la cultura sovint ens trasbalsa, ens interpel·la, ens posa contra les cordes, ens fa pensar… Pensar? Ai las!, ara sí que ens hem topat amb el Sant Cristo Gros.
Continuarà…
Jesús Vilamajó
Seguint el fil:
