Quan érem nens, aprofitant el dia a dia i l’esdevenir de les coses, a casa meva —i a les dels meus amics— tenien el mal costum d’ensenyar-nos hàbits de comportament i normes de convivència. Els meus germans i jo mateix vam interioritzar —pràcticament sense adonar-nos-en— que cal cedir el seient a les persones grans, que és de bona educació obrir la porta i deixar passar primer les persones que venen darrere teu, que no s’ha de cantar a taula, d’on no t’has aixecar fins que tothom ha acabat de menjar, que quan alguna menja és a punt d’acabar-se és convenient preguntar si algú altre també en vol, que quan arribes a un lloc on hi ha altres persones cal dir «bon dia» o «bona tarda» segons convingui, que quan entres en un espai silenciós cal respectar el silenci, que a partir d’una hora determinada de la nit no es poden fer sorolls que molestin els veïns —el meu pare fins i tot ens recomanava no trucar per telèfon a partir de les deu de la nit—, que cal ser puntual per respecte a la gent que t’espera, que cal endreçar les coses després d’haver-les utilitzat, que si trenques una cosa que no és teva l’has de reposar o, com a mínim, t’has d’oferir a reposar-la…
Aixo ja no es porta ara, el món ha canviat molt, direu alguns. Efectivament el món ha canviat i més que canviarà. Però, si pretenem seguir considerant-nos persones, hauríem de mantenir determinats hàbits de comportament i normes de convivència, sobretot en allò que ateny les coses i els espais comuns. Després, a casa seva, tothom que faci el que cregui convenient.
Al llarg dels darrers cinquanta anys hem anat perdent molts dels bons costums que han fet de la nostra una societat civilitzada. Segurament s’han oxidat els mecanismes generacionals de transmissió de valors. Ara que comencem un nou any, ens podem proposar compartir el desig de recuperar aquests mecanismes i, sobretot, el testimoni, l’experiència i l’exemple de pares a fills.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
