La presència d’animals en l’obra de Josep Guinovart posa de manifest que la natura és un element inherent del seu procés creatiu; la natura entesa com a experiència, com a impressió, com a font d’inspiració emocional, i no tant com a model a imitar. L’artista creu fermament en el contacte amb la terra, en la força que pren la realitat; considera que el codi en què s’expressa no pot ser comprès sense la trajectòria viscuda, sense l’empremta d’allò que ha vist.
En aquest sentit, des del realisme màgic fins a l’etapa més matèrica, passant per l’experimentació amb l’escultura i el collage, totes les fases creatives d’en Guino estan marcades per la presència de diferents animals. En conjunt, es tracta d’animals comuns, i no tant d’éssers fabulosos o fantàstics, exòtics o llunyans, que configuren un llenguatge propi, carregat de simbolisme personal. Així doncs, l’artista defuig la interpretació convencional i arquetípica de la fauna i converteix cada criatura en un símbol que parla el seu idioma.
En primer lloc, «Passat viscut» presenta la realitat natural. És la infantesa del creador. Aquí el mussol s’erigeix com a icona del paisatge agramuntí, del camp daurat, de la terra seca. Ens evoca les nits que passava en «Pepito» amb els germans bessons a la cabana del bosc del Siscar. És la manifestació del tot, el resum d’una vida, fins al punt d’esdevenir un ésser que adquireix identitat pròpia. El complementen el cargol, que, partint de l’esquema espiral de la natura, és matèric i autosuficient, i la granota, un animal de transició, ambigu i també enèrgic.
A continuació, «Present contemplatiu» expressa la realitat més lírica. El conjunt retrata la necessitat contemplativa, però també el paisatge interior del creador, el sentir de l’home. Els peixos ens remeten a la imaginació, al pensament, a l’espiritualitat. El blau d’aquestes obres teixeix una estructura de sensacions que plasmen solitud, aïllament, però també llibertat i immensitat. La inclusió de textos, l’ús de la cal·ligrafia i l’experimentació tècnica de les peces escollides són d’una finesa exquisida.
Per acabar, «Futur esperançador» és la realitat social, la consciència humana, la representació de l’artista compromès amb un temps. En aquest cas, la formiga significa el col·lectiu en ebullició, el treball, la petitesa del vivent, la força del conjunt. La papallona, per la seva banda, és la manifestació de la llibertat, l’insecte que cerca la llum, la nòmada de paisatge, tal com escriu l’artista. Ambdues lloen l’art, la poesia, la cultura universal.
L’animalari guinovartià no és més que la suma de coneixements vitals, la materialització d’espais tangibles, la fe en el progrés, en la humanitat. Els protagonistes d’aquesta història són, doncs, els activadors d’un escenari anomenat natura, aquella que empeny la creació d’un artista dinàmic, que sent la crida de la vida en l’estadi més primigeni.
Judith Barnés. Comissària