Eduard Ribera
Imagina un món perfecte on les persones són fabricades mitjançant un acurat procés de selecció genètica i són formades durant la infantesa amb tots els coneixements imprescindibles per dur una vida acomodada, sense conflictes morals o ètics rellevants.
Imagina que ets un d’aquests clònics, que estàs content amb la teva condició social i no aspires a canviar res de la teva vida. Que tens una feina que et satisfà, un sou que et permet viure amb dignitat, finançar-te el lleure i adquirir totes les andròmines que et fan sentir millor, i no t’has de preocupar ni dels teus pares ni dels teus fills, perquè no tens ni pares ni fills ni, per suposat, parella estable.
Imagina que en aquesta societat idíl·lica la promiscuïtat sexual és considerada un indicador de bona salut. La gent és sana i vital i el seu aspecte és sempre jovenívol. No hi ha persones velles i decadents i la mort és entesa com el final lògic i natural d’aquesta vida feliç, gens traumàtica, gens dolorosa.
Imagina que, si mai tens cap entrebanc, pots recórrer a una droga que et farà sentir guai en pocs segons i que aquesta automedicació, lluny de ser il·legal o mal vista, és considerada una bona praxi que permet que els principis d’aquesta societat ideal es perpetuïn pels segles dels segles.
Imagina que no existeixen l’art, la ciència, la literatura, la filosofia, la religió i totes aquestes collonades que no serveixen més que per a escalfar el cap. Imagina que no existeixen els dissidents perquè tothom és molt feliç. I els pocs que, per algun defecte genètic o de fabricació, dissenteixen són confinats a una illa remota on no alteren la beatitud d’aquesta societat perfecta.
Què? Mola, no? Doncs aquest és l’escenari que va presentar Aldous Huxley el 1932 a la seva novel·la Un món feliç que, mal m’està dir-ho, ja esteu tardant a llegir.
Perquè la nostra aspiració és arribar a ser feliços,
