El passat cap de setmana, un grup de joves amb Síndrome de Down no va poder accedir a un local d’oci de Lleida perquè el seu propietari els ho va impedir per segona vegada en quinze dies.
El motiu? Segons els responsables d’aquest local, al’Esther, la Laia, en Tonet, en David, la Meri i els seus companys i companyes se’ls hi va prohibir l’entrada perquè la seva presència espantava la clientela, que diuen, se sentia incòmoda i marxava a un altre local.
La notícia va saltar a la llum perquè els responsables de l’entitat Down Lleida van aixecar el crit al cel, i tots els mitjans de comunicació, els d’aquí i els d’allà, se’n van fer ressò. No n’hi ha per a menys.
Malauradament però, aquest tipus de discriminació no és casual ni puntual: no són fets aïllats. Episodis semblants de menyspreu cap a col·lectius amb dificultats es repeteixen arreu i adquireixen diverses formes, però en totes hi subjauen idèntics conceptes: des de la protecció paternalista i caritativa al maltracte més absolut i feridor.
Uns quants exemples:
El trist article titulatSubnormalde l’escriptor Álex Grijelmo, a El País, que justificava la utilització del terme subnormal quan hom es refereix a les persones amb coeficients intel·lectuals per sota de la mitjana. I deia: «Y decíamos sin ninguna intención aviesa, sino todo lo contrario, que promovíamos esas iniciativas a beneficio de los subnormales de Burgos».
En el mateix sentit, dos intel·lectuals de reconegut prestigi i molt apreciats a Espanya, profetes del món i impulsors de l’ultraliberal partit Ciudadanos, pontificaven amb arrogància: l’un, Javier Nart, deia en una entrevista «Mi mujer, durante toda su vida, ha sido profesora en un colegio de niños subnormales, por lo tanto, no le van a explicar, ni a mi tampoco, lo que es eso»; l’altre, Arcadi Espada, en l’article Un crimen para la humanidad publicat a El Mundo, i en el qual es posava en qüestió el naixement de fills amb alguna discapacitat, apostava per:«diseñar hijos más inteligentes, más sanos y mejores», en detriment dels«hijos tontos, enfermos y peores».
En l’article Integración escolar signat per Idoia Arbillaga i publicat a La Razón —ja l’han retirat per vergonyós— recriminava a tots aquells que defensen la inclusió a l’escola de la següent manera: «La idea quedaba bonita sobre el papel, así podían ir a institutos normales niños invidentes, con síndrome de Down, Asperger, retrasados varios…».
Per la seva banda, l’escriptor de llengua gallega, Xavier Alcalá, es feia la pregunta del milió: «Siempre nos preguntaremos las personas completas si una criatura incapacitada de cuerpo puede ser tenida en cuenta para dar ideas del mundo»
I per acabar aquest repàs al profund pensament d’il·lustres, reconegudes i influents personalitats del món de la cultura i la política, no vull oblidar a Ignacio Cosidió—director general de la policia espanyola— quan en l’acte de colenda del XIV Encuentro de Familias de Down España, a Àvila, —era allí com a convidat d’honor— es referia a les persones amb síndrome de Down coma «los niños angelitos de diós».
Hi ha molta feina per fer.
Mentrestant, si voleu conèixer de més a prop què pensa una persona amb síndrome de Down, no us perdeu el blog El Món del Quim https://elmondelquim.wordpress.com/
Jesús Vilamajó
Per saber-ne més:
Diari Ara. Un pub de Lleida veta joves amb síndrome de Down
http://www.ara.cat/societat/Lleida-veta-joves-sindrome-Down_0_1775222505.html
Blog El Món del Quim
https://elmondelquim.wordpress.com/
GRIJELMO, Alexhttp://elpais.com/elpais/2014/12/22/opinion/1419252722_517607.html
ESPADA, Arcadi http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro/2013/05/09/un-crimen-contra-la-humanidad.html
Entrevista a Javier Nart
http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro/2013/05/09/un-crimen-contra-la-humanidad.html
