«El futur ja no és el que era». Aquesta frase inquietant i enginyosa de Paul Valéry (1871 – 1945) –referenciada per Emili Manzano al programa Amb filosofia del C33– m’ha impel·lit a un petit viatge filosòfic i literari que comença a la Xina de Confuci (551 – 478 aC) amb l’afirmació categòrica «estudia el passat si vols pronosticar el futur».
Diu Xavier Antich que el futur pot ser «una font d’angoixes o bé d’utopies». El futur, que sempre es gesta en el passat, tard o d’hora es converteix en present i acaba, amb el temps, reduït novament i definitivament a passat. El futur, doncs, té data de caducitat. Deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska (1923 – 2012) que quan pronunciava la paraula «futur» la primera síl·laba pertanyia ja al passat.
Com diu Jaume Casals, «el que tenim, el que som, és el passat. Un passat que es va movent en alguna direcció sense que siguem conscients de quina és aquesta direcció». Victor Hugo (1802 – 1885) assegurava que «el futur té molts noms. Per als dèbils és allò inabastable. Per als temerosos, allò desconegut. Per als valents, l’oportunitat». Això ho saben molt bé els qui es dediquen a jugar a la borsa. En el mercat de futurs, els actius financers s’especulen en el nom d’un demà, de manera que uns pocs decideixen el destí de la majoria.
El futur ha estat i és usat per instrumentalitzar el poder, la por o la ideologia. Avui per avui s’obren davant nostre dos escenaris de futur. Un és el de la tecnociència, que proclama una societat on tot es resol gràcies a les bondats de la tecnologia, la robòtica i la intel·ligència artificial. Un futur basat en l’immediatisme del consum i de les xarxes socials. Una ciència i una tecnologia que –seguint Íngrid Guardiola– administra el futur per dosificar-nos les innovacions que ens pot comercialitzar. L’altre és el futur del «no-futur», de l’aniquilació dels valors morals en benefici dels valors econòmics, l’apocal·lipsi d’una societat individualitzada, incapaç de resoldre els seus conflictes col·lectius, disposada a exhaurir els recursos naturals i a posar en escac fins i tot el seu propi hàbitat.
Davant d’aquests dos escenaris, de rerefons clarament econòmic –i com apunta Marina Garcés–, cal reivindicar un camí del mig on posem de nou al capdamunt de la llista valors com l’educació, les humanitats, la comunitat o la cultura. Woody Allen diu que el futur ens ha d’interessar perquè «és el lloc on hem de passar la resta de la nostra vida». Certament, nosaltres i els nostres fills i néts. Unes generacions que malauradament ja neixen hipotecades per la gestió que fins ara hem fet del futur, del seu futur.
Recuperem, doncs, les regnes d’aquest futur i avancem en aquest camí del mig. Abandonem les angoixes tecnoeconòmiques i eduquem-nos per l’oportunitat, l’esperança i el sentit d’un futur més humanístic.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
