Ep, que no ho dic jo, que sóc agnòstic, tot i que em van batejar cristià quan encara no tenia ús de raó. Que diu el Papa de Roma que ja n’hi ha prou de pensar només en els diners i putejar el personal i que si aneu d’aquest pal, fent negocis bruts, aprofitant-vos de la gent i pagant misèries o deixant de pagar els vostres treballadors és millor que us declareu ateus. Bé, diu més exactament que sou un escàndol «els cristians que porteu una doble vida, els qui aneu a missa però no viviu d’acord amb l’Evangeli» i que «no es pot servir Déu i el diner» i tot això… Vosaltres ja m’enteneu, ja sabeu de què parlo: de remenar el cotarro, d’estalviar-se alguns impostos i de la doble moral de tota la vida.
De fet, el 1934 ja ho deia Francesc Pujols, el filòsof, parlant del déu dels rics. «Veure la riquesa posant tresors al peu de Jehovà encarnat en el Crucificat, arrencant-li del cap la corona d’espines per posar-l’hi una corona d’or, enjoiant i vestint de sedes i de randes les imatges que representen la caritat i l’amor, mentre desenjoien i despullen els pobres, ha fet obrir els ulls a molta gent».
I després Wim Wenders, el director de cinema, que un dia de 2005 deia en una entrevista que la contradicció es troba en qui és multimilionari i cristià. «No es pot ser cristià sense arriscar el teu benestar pels dèbils i sense patir amb ells; no es pot ser cristià sense posar tot el teu cervell i el teu cor al servei dels qui pateixen». Que quin exemple esteu donant, home… Que tot plegat és un descrèdit per al Vaticà.
Que també ho deia Francesc Eiximenis, l’escriptor franciscà, ja al segle XIV, fixa-t’hi tu si fa temps que remenem la mateixa merda: «…atén e veges qual és al món que no cuit fornicar o furtar degudament quan veu que un gran hom e notable, així com un gran bisbe, o rector, o religiós furta e comet fornicació sens tota paor e vergonya». Que com no hem de robar i fornicar el populatxo si els homes notables que hauríeu de donar exemple, robeu i forniqueu –i coses molt pitjors– sense vergonya. I que després aneu a missa de bracet amb la parenta i llenceu cinquanta cèntims a la plateta.
Un cop, Groucho Marx, l’actor, va cursar una sol·licitud per ingressar en un club amb el seu nom real, Julius Henry Marx. El club la va denegar però quan es van adonar de qui era en realitat l’aspirant van voler rectificar. Aleshores Grouxo va pronunciar una de les seves frases més famoses: «Mai no acceptaria pertànyer a un club que admetés com a socis gentussa com jo». Doncs això. Que jo del Papa aplicava la doctrina Marx a tota aquesta gentussa. I que cremin a l’infern per tota l’eternitat. Per ateus. I per fills de la gran bacona.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
