M’agrada el bàsquet. Com a esport i com a espectacle. És dinàmic, sorpresiu i emocionant i, en el seu desenvolupament espacial i grupal, té alguna cosa de coreogràfic que li atorga una certa dimensió artística. Aquests ingredients només els he sabut reconèixer en el futbol durant les temporades en què Guardiola va humanitzar el Barça. Fora d’aquest lapse, en què per alguna raó espaciotemporal es van alinear tots els astres, sempre l’he trobat un esport testosterònic, polititzat i principalment avorrit. A qui li pot agradar un entreteniment en què et pots passar gairebé dues hores veient com 22 gamarussos tatuats fins a les celles empaiten una pilota per intentar sense èxit fer-la entrar en una porteria de més de 7 metres d’ample i gairebé 2,5 metres d’alçada? Segurament m’he hagut d’empassar massa partits que acabaven amb el resultat de 0-0 com per a ser capaç de trobar alguna virtut en aquest esport, més enllà de les milionades d’euros de negoci que vehicula arreu del món.
Però tornem al bàsquet on, per norma general, els resultats sí que reflecteixen l’activitat física, virtuosa i estratègica que té lloc a la pista, sobretot en el cas de la lliga NBA, on els marcadors superen sovint els 100 punts. Els nord-americans tenen molts defectes, com qualsevol altre poble arreu del món, però tenen el mèrit de dominar a la perfecció l’àmbit de l’espectacle i l’entreteniment, tant en directe com en format televisiu. (I no es fan palles mentals sobre la cultura i el lleure, que sempre és d’agrair). A més, saben detectar el talent de la mena que sigui i canalitzar-lo, una cosa que lamentablement cada vegada passa menys a casa nostra, a no ser que siguis fill, nebot o amic d’algú que es creu molt important. En aquest país, l’enveja i l’orgull ens ofusquen l’enteniment i això fa que la gent talentosa trobi més dificultats de les que seria raonable en una societat civilitzada. Per sortir-nos-en, hauríem d’intentar ser més generosos i més humils. Hauríem d’aprendre del bàsquet, on es tradicional aixecar el braç quan has comès una falta personal. Fins i tot en el cas que no hagi estat intencionada.
