Abans d’esclatar, la flor és poncella, és a dir, capoll. Una poncella és també una noia que manté intacta la tanca del seu jardí més privat. Un capoll és un tipus que fa o diu capollades, és a dir estupideses; és també el replec prepucial que protegeix la sobrevalorada vulgaritat d’un gland. El capoll és l’equivalent botànic d’un passerell, el mixonet tendre i indefens. És el personatge inexpert que no sap de l’ofici de la vida. O, tot al contrari, com a les Balears: una persona viva, astuta o molt alegre. Com podem comprovar, les paraules tenen múltiples sentits que es despleguen en funció del context, la intenció o l’indret on són pronunciades. Poden voler dir una cosa o, segons com, poden voler el seu contrari.En fi… Eeehaa… Què us he d’explicar? En això es basa l’era de la postveritat
Ara que ja han passat dos mesos i ningú no se’n recorda, val la pena fer memòria que a casa nostra, per sant Jordi, es venen gairebé quatre vegades més roses que llibres. Concretament, 6 milions de roses —segons el Gremi de Floristes— contra 1,6 milions de llibres —segons el Gremi de Llibreters—. Sí que és cert que una rosa pot costar entre 3 i 5 euros i un llibre pot oscil·lar entre els 10 i els 25 i també és cert que la tradició de la rosa —l’origen es remunta a una fira de roses que es feia a Barcelona ja al segle XV— és més antiga que la de regalar llibres —una estratègia de la Cambra del Llibre i el Gremi d’Editors instaurada el 1927—; però si jo tingués alguna responsabilitat en les polítiques de foment de la lectura em preocuparia molt que en la Diada Internacional del Llibre —altrament Festa Nacional de Catalunya i data emblemàtica de la cultura catalana— es remenin més pètals que pàgines de paper relligat.
Després del Pla de Foment de la Lectura (2008-2011) de Joan Manel Treserras i del Pla Nacional de Lectura (2012-2016) de Ferran Mascarell, el Pla de Lectura 2020 (2017-2020) presentat ara fa pocs dies pel conseller Santi Vila serà el tercer en nou anys. En teoria, en aquest període hem passat del 58% al 67,8% de lectors habituals i del 20% al 27,4% de lectors en català. Xifres aparentment positives, certament. Però la veritat del dia a dia és que el sector literari està cada cop més castigat: moltes llibreries tanquen definitivament les persianes perquè no els surten els números, les tirades de primeres edicions disminueixen any per any, els autors hem vist desaparèixer els ingressos per drets de còpia i els més grans no poden compatibilitzar els royalties amb la pensió de jubilació, mentre les estadístiques abaixen el llindar de la categoria «lector habitual» als qui llegeixen un miserable llibre al trimestre…
Fa pocs anys, als trens, a les sales d’espera o als bancs dels parcs hi veies persones llegint llibres. I als instituts s’hi estudiava literatura, història i filosofia. Ara proliferen arreu els autòmats mirant pantalles de mòbils. Tenim un nou Pla de Lectura, sí. El que no tinc tan clar és que per ell solet tingui cap efecte curatiu sobre una malaltia multifactorial que, més enllà de l’optimisme precuinat i la fredor pal·liativa i postveritable de les xifres institucionals, ja s’ha fet crònica. Per a una flor que malviu en un jardí sense tanca i ple de capolls, que fa tota la pinta d’estar marcida des de l’arrel.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
