Si la imaginem verticalment, la vida és una superposició d’estrats.
A sota de tot hi hauria el substrat primari, que té a veure amb la física, el cosmos, el temps i l’espai, la matèria i l’energia, amb els àtoms i les molècules, amb l’existència d’un univers ordenat. Després vindria l’estrat que es desenvolupa amb la química, els elements, les cèl·lules, els organismes i els bacteris. A continuació la capa biològica, que té a veure amb el medi, l’evolució i les espècies: vegetals, invertebrats, peixos, amfibis, rèptils, mamífers, ocells… Per sobre hi hauria l’estrat ecològic, que té a veure amb la relació que els individus estableixen entre ells i amb un espai determinat, els biòtops, la cadena tròfica i l’ecosistema. Finalment vindria la capa comportamental i jeràrquica, que té a veure amb la dinàmica elemental de grups i amb el mascle alfa, en el cas dels animals irracionals; i amb la sociologia i amb l’organització comunitària en el cas dels humans.
Com que sóc de lletres, em permeto la llicència de fer una aproximació sui generis a l’explicació científica del concepte «vida», sens dubte susceptible d’errors i de mancances, però que em serveix per a prendre consciència de la seva naturalesa.
Dit això, la vida és moltes més coses, sobretot si ens centrem en el cas de l’espècie humana que, amb una mínima variació en la cadena de l’ADN respecte de les altres espècies animals, té com a trets distintius la consciència de la pròpia existència i la utilització d’un sistema de comunicació avançat per a la transmissió i l’acumulació del coneixement.
Els humans som, definitòriament, éssers vius culturals, capaços de generar vincles per afinitat i d’acatar de bon grat unes normes compartides que van més enllà de les creences o de les necessitats individuals. El que ens defineix és la comprensió del medi, el llenguatge, la intel·ligència, la comunitat, l’educació, la capacitat tecnològica… Però també el respecte, la tolerància, la generositat, l’ètica, la consciència de la vida i la consciència de la mort. En definitiva, la civilització: la capacitat de conviure ordenadament i en pla d’igualtat dins el caos de la diferència, de preservar el llegat i la memòria dels nostres avantpassats i de respectar l’entorn per a garantir el benestar de les generacions que ens han de succeir.
Que rematadament simple. Que refotudament bonic.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de
