Eduard Ribera
Vaig llegir fa uns dies per Twitter que les proclames de seguretat sanitària i autoprotecció que hem rebut la població plana per a la cosa aquesta que anomenen «nova normalitat» ―com odio aquest sintagma barroerament distòpic― tenen una lectura simbòlica evident en termes de retallada de drets i llibertats. El distanciament social significa que els de dalt ens desitgen desunits, cadascú a la seva. La mascareta és una metàfora clara del silenci imposat: ens pretenen submisos i obedients. Però en aquell tuit no es deia res de les mans, quan la majoria sabem que rentar-se les mans d’algun assumpte és desentendre-se’n del tot, deixar-lo a les mans d’un altre. És a dir que, segons la interpretació completa d’aquest mantra triàdic, en aquest món comptable, asèptic i ortopèdic que malauradament ja s’endevina definitiu, ens volen individualistes, calladets i inhibits pel que fa a la implementació de l’era post democràtica que fa dies que es cou als cenacles econòmics. Al capdavall, res que no sabéssim ja abans del Covid-19: el somni humit de qualsevol oligarca és viure com un maharajà i fer el que li surti de les paperetes, per les urnes de les urnes.
