A casa em van ensenyar que no s’ha de mentir. Bàsicament perquè és lleig i perquè –com ha fixat la dita popular– «s’agafa abans un mentider que un coix» que, traduït al llenguatge actual, vol dir que cal tenir molta memòria perquè no t’enxampin mentint…
Cert és que de mentides n’hi ha de moltes menes. D’entre totes, l’autoengany seria probablement la més estúpida i la que et pot generar més maldecaps. Després hi ha mentides innocents, com la del nen que diu que no s’ha menjat el bombò i encara té restes de xocolata a la barbeta. N’hi ha de pietoses, que pretenen amagar alguna veritat per a evitar el patiment inútil d’algú que apreciem. Hi ha «mentides podrides» com les que sorgeixen en baralles en què algú, davant d’un tercer, imputa al seu adversari actes que ha comès ell mateix. Hi ha mentides flagrants que, de tan evidents, es desmenteixen soles. Hi ha mentides d’autoprotecció. Hi ha mentides sistemàtiques o compulsives, que denotarien ja alguna mena de patologia… En fi, la catalogació seria llarga i fora de l’abast d’un simple article com aquest, sense pretensions facultatives.
Vivim instal·lats en la mentida. En la mentida de la riquesa, en la mentida de la justícia, en la mentida de la felicitat, en la mentida de la igualtat, en la mentida de la informació, en la mentida global… Contra la nostra voluntat, ben segur. Però així ens va. Víctimes de les mentides que ens hem anat empassant al llarg dels anys, fomentades moltes d’elles des de ments patològiques o interessades. I hem utilitzat l’autoengany com a mecanisme d’autodefensa per poder suportar aquesta realitat estranya de cada dia.
Ara l’autoengany ja no hi basta. Ha arribat l’hora d’enfrontar-nos a totes les mentides en què ens hem anat acomodant. Per reintegrar-nos una veritat que potser ens farà més pobres però a la vegada ens farà més solidaris. Per recuperar la dignitat individual i col·lectiva. Per retrobar una realitat que potser no ens resultarà tan idíl·lica però que ens farà més forts i més humans. Per poder coixejar per la vida amb la naturalitat que exigeix el reconeixement de les limitacions pròpies.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008), així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
