Passi el que passi els propers dies i setmanes, ens convé recordar algunes coses.
La primera, i fonamental, que el monarca que ahir 3 d’octubre ens amenaçava amb tot el pes de la llei és l’hereu directe de qui va rebre l’encàrrec de mantenir la unitat d’Espanya en el llit de mort del dictador. Un dictador que va acabar amb la legitimitat democràtica espanyola l’any 1936 mitjançant un alçament militar i que va establir un règim repressor contra Catalunya que va comportar, entre moltes altres coses, execucions i judicis sumaríssims a milers de persones l’únic delicte de les quals va ser defensar el seu govern legítim. El meu padrí va ser un d’ells, número de causa 005523, dotze anys i un dia de reclusió temporal.
La segona és la ignomínia d’aquesta Europa ambigua i calculada que només es mou per defensar els interessos econòmics. Una UE que abandona més de dos milions de ciutadans europeus a la seva sort enfront d’un govern hostil emparat en les sagrades escriptures constitucionals —que no van votar i que apliquen en la seva lectura més restrictiva— i que només utilitza la imposició, la força, la mentida i la uniformitat.
I la tercera, i més important. Que la llibertat i la dignitat són insubornables. I que un poble decidit a exercir la llibertat i la dignitat de forma pacífica, més enllà de les lleis i les imposicions arbitràries, no té aturador. Ni ara ni mai.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.
