Els grans polítics són aquells capaços de posicionar-se fermament davant de situacions complexes. Enceto aquest pensament a propòsit de la polèmica suscitada per la decisió del Departament d’Educació d’engegar un pla pilot per oferir religió islàmica als centres públics.
Per abordar aquest assumpte, ens hem de demanar per quin motiu l’ensenyament públic ―d’un estat que es declara aconfessional (art. 16.3 de la Constitució)― ha d’oferir cap assignatura que tingui continguts confessionals. La resposta la trobem en un acord entre l’Estat espanyol i el Vaticà, signat per Marcelino Oreja Aguirre amb data 28/07/1976 ―en l’interregne entre la dictadura i la democràcia― que renova els privilegis de l’església catòlica pactats en el Concordat de 1953, reblat amb un Instrumento de Ratificación de 1979 relatiu a Enseñanza y Asuntos Culturales.
Amb aquesta hipoteca legal relligada pels feixistes encara vigent i el marc de les lleis de Llibertat Religiosa, del Dret a l’Educació o d’Ordenació General del Sistema Educatiu, l’Estatut de Catalunya (art. 21.2) fa una pirueta retorico jurídica per garantir als pares que els seus fills rebin «la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic». Surrealista. Com també ho és ―o potser no tant― que un acord preconstitucional segueixi condicionant l’educació 45 anys després. O el fet que, per no poder obviar l’ensenyament de la catòlica, l’única solució imaginable sigui haver d’ensenyar altres religions, més quan existeixen acords entre l’Estat i la Comissió Islàmica, la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques i la Federació de Comunitats Israelites que obren la porta a la impartició de totes aquestes confessions als centres públics. Una versió mística del café para todos que ha conduït aquest estat a l’esperpent i a la putrefacció.
Davant d’aquest despropòsit, i en nom de la inclusió i la diversitat, el Departament d’Educació endega un pla fora de lloc mentre aixeca el dit tímidament per pregar que es modifiqui la llei. Una solució pusil·lànime que ens obliga a seguir combregant amb beatífiques, subordinades i consagrades rodes de molí.
Eduard Ribera
