Eduard Ribera
Segons els antropòlegs, la teoria més versemblant sobre l’origen de l’home modern és la coneguda com Out of Africa, que ja apuntava Charles Darwin el 1871 i que diu que l’Homo sapiens arcaic hauria evolucionat cap a l’home modern al continent africà, fa entre 200.000 i 100.000 anys i que s’hauria traslladat cap a Euràsia i Oceania on hauria desplaçat l’Homo neanderthalensis. Fa 40.000 anys s’estengué per Euràsia i Oceania i, finalment, arribà a Amèrica fa uns 14.500 anys.
L’altra teoria, denominada Out of Nowhere, propugna que aquesta sortida del continent africà, vinculada amb l’Homo erectus, s’hauria produït abans, fa dos milions d’anys, i apunta que l’origen de l’Homo sapiens no és estrictament africà sinó un procés de mestissatge entre els sapiens vinguts d’Àfrica i els nadius de cada lloc.
Sigui com sigui, el fet cert és que la migració és un fenomen inherent a la nostra espècie des del seu mateix origen. Això vol dir que l’home sempre ha tingut tendència a moure’s lliurement pel territori amb la finalitat de cercar les millors condicions de vida possibles i a fugir de les mancances o de les amenaces que fan perillar la seva supervivència. Perquè el territori, en origen, no era de ningú. Millor dit, era de tots: comunitari. Fins que es van inventar els dominis, els regnes, els imperis i, en conseqüència, es van establir límits territorials, peatges, fronteres, nacionalitats i passaports. Fins que unes ments il·luminades van veure el negoci d‘oferir protecció a canvi de delmes, drets de cuixa i impostos diversos. I aquí és on malauradament encara ens trobem ara, en una divisió de la terra a base d’estats o grups d’estats arbitraris que obvien les comunitats culturals primigènies, fruit de guerres, conquestes, imposicions i pactes entre els qui es reparteixen el negoci de l’explotació dels recursos i de la protecció de la plebs a canvi d’exprimir-los l’ànima i escurar-los les butxaques. On l’homo sapiens ja no pot moure’s lliurement pel territori a la recerca de les millors condicions de vida possibles, on ja no pot obtenir la carta de ciutadania segons sigui l’origen del seu passaport o segons la conveniència del mercat laboral.
El món occidental no sap què fer amb els migrants contemporanis, probablement perquè ha perdut la memòria que un dia tots vam ser migrants. I es pensa que posant fronteres, aixecant murs o posant quotes d’admissió per repartir-se els qui arriben en pasteres preservarà els seus privilegis econòmics. Però en el món ideal que molts somiem la terra no és de ningú i «tots som de tot arreu», com diu l’Isidre, el barber bonifaci d’un conte que he cedit per a la confecció del llibre solidari «Camins de mar i de sorra» que acaba de publicar l’ONG Lleida pels refugiats. Catorze contes il·lustrats de Marta Alòs, Maria Barbal, Emili Bayo, Pep Coll, Miquel Àngel Estradé, Rosa Fabregat, Francesc Pané, Maria Pons, M. Alba Revés, Anna Sàez, Montse Sanjuan, Ramon Usall, Josep Val.lverdú i un servidor.
Si no sabeu què regalar als vostres aquests dies, us el recomano vivament. Els beneficis aniran directament als refugiats que viuen entre nosaltres. Per rescabalar-los, ni que sigui simbòlicament, del maltracte i del malviure que els imposen els estats hipòcrites que financem entre tots. Que tingueu bones festes.
Eduard Ribera
